A continuació, reproduïm una part dels escrits publicats que han seleccionat des de l'Arxiu per completar els documents originals que s'exposen aquests dies:
"Si bé en èpoques anteriors la població de Cervera ja havia estat afectada per l’estrall de la pesta, les pèrdues, generalment, havien estat més econòmiques que no pas en vides humanes. En canvi, l’epidèmia de l’any 1652 causà una vertadera mortalitat entre els veïns de la vila.
De fet, les collites dels anys 1650 i 1651 havien estat molt dolentes. En el segon d’aquests dos anys, encara cal afegir-hi la destrucció de les plantes de les hortes cerverines, causada pels exèrcits enemics que passaren prop de la vila. Tot això, produí l’encariment dels productes de primera necessitat, especialment del gra, i, en conseqüència una fam generalitzada.
D’altra banda, la vila havia esdevingut un lloc de refugi de tota mena de pobres, molts dels quals arribaven de la part de Lleida i l’Urgell. Fins a Tots Sants encara anaren tirant, ja que es podien alimentar de raïms, ametllons i altres fruits que trobaven pel camp, però passada aquesta festivitat la misèria es féu ben present. Aleshores, un grup, anaven per les cases i gairebé usant de la violència es feien donar caritat. Malgrat les almoines, a aquests pobres els resultava extraordinàriament difícil la subsistència. Molts d’ells s’aflaquien, es tornaven grocs, caminaven balancejant-se pels carrers i, al cap de poc, morien de debilitat.
Hom s’adonà que alguns dels difunts presentaven bonys, cosa que féu sospitar, que a la vila hi podia haver pesta, però els metges es mostraven indecisos i no s’atrevien a acceptar-ho.
Els dies propers a Carnestoltes l’any 1652 les morts començaven a ser nombroses, especialment al carrer Nou. Davant d’aquells situació els metges finalment reconegueren que hi havia pesta a la població.
Les autoritats municipals temoroses que l’epidèmia s’estengués entre la multitud de pobres, acordaren que cada dia a les 10 del matí, se’ls donés unes olles de menjar elaborat amb peus, cap, freixures i quan fos possible, arròs. També se’ls facilitaria pa i vi. Els captaires que acudien diàriament a menjar eren més de 500, cosa que ocasionà importants despeses a la població.
Arribà un moment que la pesta es trobava tan estesa que calgué fer una morberia i contractar nous metges i cirurgians. El lloc elegit fou la part on hi havia els hostals, fora de les muralles i prop del riu. Els afectats directament per l’epidèmia eren enviats cap a aquell indret, mentre que als sospitosos de contagi se’ls expulsava de la població.
Al cap d’un temps la pesta desaparegué es tancà la morberia i tothom pogué tornar a la vila.
Al cap de poc calgué allotjar a les cases de la població un grup de soldats francesos i la pesta rebrotà amb molta violència. En arribar a la festivitat de Sant Llorenç les defuncions eren tan nombroses que fou precís enterrar els morts durant la nit per evitar que s’estengués el pànic entre la població.
Davant aquella situació calgué obrir de nou la morberia, contractar altra vegada metges i cirurgians. En poc temps fou necessari baixar-hi més de 200 persones, poques de les quals aconseguien sobreviure. Només cal dir que hi hagué dia que moriren més de 40 malalts molts dels quals restaven sense enterrar perquè els fossers no donaven l’abast.
Entre pobres i malalts calia donar menjar a més de 500 persones, per la qual cosa la vila acabà el blat, la carn i els diners.
Sortosament, amb la vinguda dels aires freds, la pesta va anar minvant. Al acabar l’epidèmia la població s’havia gastat més de 50000 lliures i s’havien mort més de 2000 persones."
Josep Maria Llobet Portella. Cent episodis de la història de Cervera.
Documents relacionats: ACSG. Fons de l’Ajuntament de Cervera, Pestes i epidèmies: Quaderns dels comptes donats per Francesc Restol de les despeses ocasionades en la morberia de l’any 1652.
Documents relacionats: ACSG. Fons de l’Ajuntament de Cervera, Pestes i epidèmies: Quaderns dels comptes donats per Francesc Restol de les despeses ocasionades en la morberia de l’any 1652.
I encara dues fotografies més, aquestes cortesia de la Gemma Pich de l'Arxiu Comarcal de la Segarra:
